Com et defineixes?
Sóc un noi nascut el 14 de juliol del 1987, de mare neozelandesa i pare català, molt humil i quotidià que no sap ben bé com està treballant de la interpretació.

Com vas aconseguir el teu primer paper?
Tenia 15 anys i havia de jugar a bàsquet. Era una pel·lícula dirigida per Eduard Cortès i el protagonista era Biel Duran. Al càsting havia de botar una pilota, molt cansat... Amb cinc línies d’acting em van donar el paper.

Què et captiva d’un guió?
Que expliqui una història i hi hagi ”missatge”. Haig de notar un sentit en fer la pel·lícula. No només valen les ganes de treballar per fer un producte comercial.

Si el guió es basa en una novel·la, et llegeixes primer el llibre?
A ‘Entre costuras’ sí. Però el director sovint demana que només ens llegim el guió, que els actors no tinguem tanta informació.

El més estrany que t’han demanat en un càsting?
Per la pel·li de terror ‘Paintball’ (2009) de Filmax em van penjar cap per avall i m’aguantaven les cames. Calia representar la mort del personatge, cridant i cridant i cridant... Em van donar el paper.

Has coincidit en antena amb ‘La Riera’, ‘Águila Roja’ i ‘Tiempo entre costuras’. Et sents afortunat?
És una sort. En realitat jo rodava i no sabia quan sortiria, i al final van coincidir! Ni les podia seguir al dia.

El Nil, el capità Patrick i el periodista Markus Logan.
Qui s’assembla més a Peter Vives?
No sóc Daniel Day-Lewis com per aconseguir una metamorfosis... Per tant tots tenen una manera de fer i de parlar semblant a mi, per molt que el personatge tingui una personalitat diferent. Amb trets de quotidianitat, és clar que el que el Nil de la Riera.

Com vas viure l’èxit de les tres sèries amb el fenomen fan?
A Catalunya molt. Es va sumar el 25% de share de La Riera amb el 25% de share de ‘El Tiempo entre Costuras’ i el 25% de ‘Águila Roja’... I sí, notes que la gent et reconeix molt més. Al principi impacta, després t’acostumes.

Segueixes el que es diu de la sèrie a les xarxes?
Tinc Twitter i Instagram, però no comparteixo activament la meva vida a les xarxes

Parlar anglès ha representat una avantatge?
Al nostre país sí, perquè no hi ha molts actors que el parlin bé. I a l’estranger els actors espanyols es poden vendre molt bé com a llatins, però jo no puc. No tinc físic llatí i a més tinc un mercat molt competitiu entre actors anglesos i americans. Ja m’està bé aprofitar els papers d’anglès al nostre país.

S’ha d’estudiar per triomfar com actor?
A molts no els cal, i a d’altres encara que es formin més no troben feina fàcilment. Aconsello que no sigui l’única via professional. Ja vaig deixar la carrera perquè gravava La Riera cada matí, però sinó hagués continuat fent Psicologia i Física.

Fer altres coses...
Des de petit no he sentit la interpretació com a única activitat per realitzar-me. A mi m’ha anat molt bé l’anglès, el francès, practicar esports... Per un actor les eines són el propi cos, i totes les habilitats o coneixements que puguis potenciar són un avantatge.

La crisi es carregarà la cultura?
Al nord d’Europa la cultura es cuida molt. Aquí no tant. Jo mateix he patit obres que es tiren endarrere quan ja hi treballava l’equip, per retallades. Si no canvia, la meva esperança està fora.

És un bon moment per a les superproduccions?
En cine i teatre no. Al teatre per exemple funciona el micromecenatge i sales petites com la Sala FlyHard de teatre contemporani a Barcelona. A Los Angeles, vaig estar a Universal Estudios, es fan menys pel·lícules i menys decorats, s’utilitza croma.

I les sèries?
Les sèries molt produïdes ara tenen més recorregut. És més barat que fer cine i estan funcionant d’audiència.

La pantalla petita és un refugi d’actors?
Ara mateix sí. Molts actors deien que no farien sèries i en fan. I directors que no poden dirigir pel·lis ho fan en sèries... Tot ha canviat i no és dolent. Hi ha menys feina i la gent s’espavila on pot. També triomfen històries amb menys producció. Per exemple Polseres Vermelles... No necessites més recursos per tenir més èxit si l’argument i la interpretació és bona. La pel·lícula més cara no necessàriament és la que té més èxit.

T’agrada conduir?
Molt. I la F1, més que les motos. Però des de que no corre Schummacher no ho segueixo tant... Ara tot és tot molt tècnic i de motor, però no hi ha tanta emoció entre pilots. Necessitaria un duel de primera!

Canviaries una roda?
No ho sé, per sort no m’hi he trobat mai! Un dia anant a la feina em vaig quedar sense gasolina i vaig trucar al RACC. En menys de mitja hora van arribar i em van dur cinc litres de gasolina per poder seguir. Només vaig fer mitja hora tard.

Un moment Clau de la teva carrera?
Tres sèries en antena!