La meva feina consisteix a treure càrrega al pilot en vol. Hem d’aterrar en un lloc on ningú no s’acosti i no tinguem problemes per enlairar-nos. La preparació és bàsica. Rescatar és tenir molt clar que volies dedicar-te a això. No véns a la feina pensant que et pots matar, ni tampoc que pot passar alguna cosa. El que més valoro de la meva professió és que vius situacions molt desagradables però ajudes la gent. I això sí que és molt gratificant.

He d’avançar-me a qualsevol situació que deteriori l’helicòpter. També tinc cura del material mèdic, ja que a més sóc tècnic sanitari. Reviso l’helicòpter abans i després dels vols, segons l’inventari de pesos i les revisions per hores de vol o per data. És el mitjà més ràpid per al rescat. Arribem a llocs de difícil accés, i podríem anar a 140 nusos (uns 260 km/h).

Segueixo la tasca d’assistència feta in situ i en el vol. Ens passen avís d’enlairament del lloc de l’accident i ens indiquen l’hospital receptor on aterrarà l’helicòpter: hem d’arribar com més aviat millor. No sento la pressió dels últims minuts abans d’entrar a l’hospital. El pacient va en una UCI medicalitzada, ve d’un helicòpter medicalitzat i un equip humà molt professional.

Una emergència és quan la vida d’un pacient està en perill. Dins l’ambulància cal tenir en compte, per exemple, el canvi de temperatura de l’helicòpter, i també fer el trasllat amb la menor brusquedat possible: la carretera té sots, canvis de velocitat, rotondes… Amb els companys de l’helicòpter som un equip, tots tenim una tasca dins la cadena de rescat.

El rescat forma una part important de la meva vida. Piloto una UCI amb tripulació especialment preparada: jo sé de transport sanitari, i els sanitaris també saben d’aeronàutica. Els protocols i l’experiència fan que les decisions siguin ràpides, correctes i sense estrès. Aterres en entorns “hostils”: amb persones, vehicles, línies d’alta tensió… També amb vent fort o turbulències a la muntanya. L’experiència ens permet deixar de banda l’estrès.

La meva tasca té molt d’acompanyament, vivim moments durs. Per exemple, quan el pacient és un nen i has de volar sense els pares, per manca d’espai. Ho has d’explicar a ells i calmar el nen, que està allà dalt tot sol! Dins l’helicòpter ens condiciona l’espai i el pes: portem les coses imprescindibles i escollim el material que pesi i ocupi poc. El que més valoro de la meva professió és ajudar i que la gent se sent ajudada.

Una emergència és quan hi ha un risc vital i has de donar resposta sanitària immediata. Quan arribem estabilitzem el pacient i després el traslladem immobilitzat a l’hospital. L’helicòpter és un mitjà d’intervenció sanitari, no tan sols de transport: si arribem els primers hi ha múltiples ferits i assumim tota la situació d’emergència mèdica. Som més que companys de feina, som una família.