Màrius Serra

Màrius Serra, professió...?
Escriptor. Un narrador gens dotat per a la poesia.

També et qualifiques d’enigmista.
És un terme italià, allà tothom l’entén, vol dir “creador d’enigmes”. Aquí, de vegades, crea confusió. Un cop em van convidar a fer una conferència i després de xerrar força estona de jocs verbals, la primera pregunta del públic va ser: “quan ens parlarà dels extraterrestres?”.

De petit llegies enciclopèdies. Llegenda urbana?
És cert! Sobretot durant els llargs estius a Matadepera. Com que no ens deixaven sortir al carrer a l’hora en què el sol picava més, m’entretenia amb l’enciclopèdia i mirant atles.

Vas estudiar Medicina...
Vaig començar, però, ehem, no vaig acabar ni el primer curs. Jo treia molt bones notes, a la família ningú no havia anat mai a la universitat i hi va haver pressions perquè estudiés una cosa “seriosa”, que volia dir advocat o metge. Al final vaig dir que Medicina però a Sevilla, per poder emancipar-me. Vaig començar allà però no em van aprovar el trasllat d’expedient.

I vas haver de tornar...
Al Clínic, on vaig acabar el primer trimestre. Al gener ja vaig veure que allò no feia per a mi, vaig començar a saltar-me les classes... Un curs perdut, fins que el setembre següent em vaig matricular a filologia anglesa, que, aquest cop sí, vaig cursar durant cinc anys.

Quan vas començar amb la part lúdica del llenguatge?
A finals dels 80, quan amb un grup d’amics vam editar la primera revista de mots encreuats feta en català. Es deia "Més" però va durar un any! Arran d’aquella revista ens vam entrevistar amb en Tísner, l’Avel·lí Artís-Gener, que era l’autor dels mots encreuats en català de La Vanguardia.

A qui vas succeir...
M’ho va demanar ell. Coneixia el meu perfil, m’havia presentat una novel·la, L’Home del Sac, i em va comentar que es volia jubilar i si jo el volia succeir. Em va canviar la vida; amb 27 anys em vaig trobar fent l’única secció del diari, amb les esqueles, que utilitzava el català!

Com es fabriquen uns mots encreuats?
Cal partir de la graella, és a dir, els mots encreuats ja resolts, una feina d’orfebreria. A en Tísner les graelles les hi feia la seva dona, la Lluïsa, amb fitxes de Scrabble comprades a Londres que tenia manipulades per adaptar-les al català, amb la Ç. Ara amb l’ordinador tenim el suport de programes per consultar bases de dades de les paraules del diccionari.

I un cop feta la graella?
Entra en joc la part més literària, com amagues o defineixes cada paraula. És la fase més creativa, depèn de l’estil i el talent de cadascú.

A la graella surt RACC: una definició?
Caram... Podríem dir: “El RACC és el soroll que fa el motor del cotxe just abans de demanar assistència.” Aquesta està bé, una definició onomatopeica!

Quin tipus de feina t’agrada més, enigmista o narrador?
On em sento més còmode és en la novel·la. Els jocs verbals funcionen com l’entrenament d’un futbolista que vol estar en forma per als grans partits, que són les novel·les.

Com escrius?
Tinc dues fases. Hi ha la part creativa, de goig, en què tot és possible, i això vol dir escriure a mà, en brut, en llibretes de tapa tova que sempre porto a sobre. Escric molt bé als cafès i en llocs que es mouen, com els trens o els avions. Després hi ha la segona fase, més professional, de reescriptura, passar tot això a l’ordinador de casa, al meu despatx i biblioteca.

Una biblioteca enorme. Quants llibres tens?
6.700 indexats en una base de dades, per trobar-los. I n’hi ha un munt més en caixes. Des que vaig substituir l’Emili Teixidor com a recomanador de llibres a Catalunya Ràdio, les editorials em massacren donant-me llibres de tota mena. Jo els dic que no cal, però no em fan ni cas. La biblioteca és al límit de la capacitat. Això vol dir que vaig regalant llibres a tothom que passa per casa meva. A la colla del RACC que heu vingut avui per a l’entrevista us en penso col·locar uns quants!

Doncs gràcies... La teva última novel·la, Plans de futur, premi Sant Jordi, explica la vida d’en Ferran Sunyer, un personatge real que sembla de pel·lícula...
Un matemàtic de l’alçada d’un campanar, amb pluridiscapacitat, paralític cerebral, sense mobilitat i tanmateix va arribar a treballar per a la US Navy. Em va fascinar la seva història i sobretot la de les dues cosines, la Maria i l’Àngels Carbona, que van estar al seu costat tota la vida, malgrat tenir moltes altres possibilitats.

Un il·lustre ignorat...
Molt poca gent el coneixia. És que ho tenia tot en contra, discapacitat, matemàtic i catalanista de pedra picada a l’època del franquisme...

En una obra així, és difícil l’equilibri entre realitat i invenció?
És un tema sempre delicat, quin és el límit de la ficció quan fas una novel·la basada en fets reals. En el cas d'en Ferran Sunyer, em vaig llançar alegrement a novel·lar la seva vida partint de fets constatables i de relacions sentimentals inventades perquè ni ell ni les seves cosines no van deixar descendència.

Plans de futur té un lligam amb la teva experiència personal. Vas tenir un fill, en Lluís, també afectat per una paràlisi cerebral...
Vaig ser capaç d’escriure sobre algú amb paràlisi cerebral perquè ho havia viscut abans amb el nostre fill, en Lluís, en Llullu. Va viure nou anys i mig, els més feliços de la meva vida. Una experiència així et canvia, relativitzes situacions que abans t’amoïnaven.

Vas plasmar la vida del teu fill en un llibre, Quiet, escrit amb força sentit de l’humor...
És com ho vam viure a casa, amb humor, no hi ha res impostat. Vaig tardar set anys a començar el llibre. Sabia que acabaria escrivint sobre ell, però no tenia gens clar com. I em preocupava caure en el victimisme, carregar les tintes en la qüestió emocional...

Com vas trobar el to adequat?
En un viatge a Gènova, l’encarregada d’un restaurant no ens volia acceptar, semblava que la presència del nostre fill amb paràlisi cerebral li enlletgia el paisatge. Malgrat viure una situació molt tensa, després de recrear-la amb la família, vam riure molt. Aquella nit, a l’hotel, vaig escriure la crònica de l’episodi, el germen del llibre, i vaig descobrir que per aproximar-me a una situació dura, una putada amb totes les lletres, que no es podia edulcorar ni esmorteir, necessitava el sentit de l’humor i l’alegria que, de fet, formaven part de la nostra experiència quotidiana.

Quiet toca la fibra sense caure en el dramatisme...
Molts lectors que han viscut o viuen una experiència similar a la del llibre m’han agraït aquesta capacitat de riure. Quan et toca viure una situació dura, sembla un pecat que t’ho puguis passar bé, genera sensació de culpa. Hauria de ser el contrari: l’humor és una fantàstica motxilla per aproximar-se a un cas com aquest.