Per als arquitectes que viviu a Barcelona, Gaudí és una inspiració inevitable?
Gaudí va ser un arquitecte excepcional. Ha estat un gran exemple, però és millor no intentar imitar-lo.

El 2013 vas guanyar el Premi Riba Jencks 2013 d’arquitectura, un reconeixement que també va aconseguir Zaha Hadid el 2006. Quin és el paper de la dona en aquesta professió?
Zaha Hadid s’ha convertit en una de les persones que ha construït més per tot el món, però en general la sensibilitat que podem aportar les dones és molt sensorial a nivell de pell i textures del materials. I això interessa l’arquitectura actual.

Fer d’arquitecte en parella també és una modalitat habitual. Com es crea entre dos?
Es treballa barallant-te sovint, però l’arquitectura és una professió molt familiar perquè implica tots els aspectes de la vida. Aleshores és molt normal que ho vulguis compartir amb la persona que viu amb tu el dia a dia. En aquesta professió hi ha moltes parelles sentimentals, tot i que si se separen és un embolic de projectes signats...

Tot i la mort del teu marit i soci, l’arquitecte Enric Miralles, vas acabar projectes que portàveu en comú com el mercat de Santa Caterina. Com et mantens a primera línia quan la vida et dóna un revés?
A mi m’agrada seguir pensant que la meva professió és un joc, perquè si t’ho prens tot de manera seriosa i transcendental... A vegades penso en arquitectes que s’han llançat des d’un pont o des de les seves obres abans d’inaugurar-les. I és que l’arquitectura fa terror: tots els diners que costa una obra han de servir a la gent, edificis que han de durar generacions... Val més agafar-s’ho amb el màxim de normalitat possible i seguir, encara que la vida et doni un revés.

Què significa el mercat de Santa Caterina per a Barcelona i per a tu?
És un projecte egoista. El vam començar amb l’Enric com una rebel·lió de veïns: era el nostre mercat de sempre, havíem sentit que el volien enderrocar i vam començar el projecte per evitar-ho. El vam cuidar moltíssim i ha estat un projecte molt íntim.

Què representa l’arquitectura dins la marca Barcelona?
Amb els anys, Barcelona ha cuidat molt millor els elements per visitar. Entre aquests elements, l’arquitectura és un puntal. L’arquitectura ha ajudat a reinventar i utilitzar la ciutat de Barcelona, és el gran èxit de la ciutat.

Les icones arquitectòniques dins les grans capitals, les posiciona o han d’estar ‘al servei de’?
Posicionen molt i estan molt bé per als turistes, que arriben a la ciutat i tenen menys de quatre dies per descobrir-la. Però el més important, una cosa que poques vegades es té en compte, és que l’arquitectura ajuda a tenir un teixit urbà coherent i a moure-s’hi de manera relaxada.

A Barcelona també?
A Barcelona la mobilitat està molt ben estudiada i és harmònica. Això fa que sigui fàcil moure’t per la nostra ciutat. Aquesta és una arquitectura invisible, però fonamental; no hi ha cap arquitectura icònica que ho iguali.

Com es viu en un edifici gòtic rehabilitat?
A mi m’agrada molt. He viscut molts anys a Venècia i he crescut amb la història al costat. Amb l’Enric va ser molt bonic veure com podíem transformar la història dins de casa i fer-la útil al present. És com seguir vivint al costat d’altres generacions. Dóna un sentit de continuïtat molt especial.

Amb el pavelló a l'Exposició Universal de Xangai també vas recuperar la memòria històrica, però amb el vímet.
En una exposició universal has de fer manifest, i allà es parlava de la ciutat futura. Jo volia reflectir el que normalment no es mira d’una ciutat, que és la vida més rural... i veure com des del passat hi ha una continuïtat que uneix la humanitat. El fet de teixir i fer estris de vímet és tan tradicional per als xinesos com per als espanyols: per això el pavelló intentava celebrar aquest llenguatge comú i a més potenciar la sostenibilitat dels materials naturals.

L’ecologisme és una tendència?
Ara l’arquitectura ecològica és importantíssima, gairebé indispensable.

La seu de Gas Natural a Barcelona és ple de plaques fotovoltaiques, aire condicionat subdividit… és important que la ciutat doni exemple d’estalvi energètic?
Crec que sí. I també és un edifici que, a més de la part energètica, que és el seu tema, hi ha una altra part ecològica, que és integrar l’edifici en l’entorn. Normalment els edificis verticals se separen de l'entorn, creen gairebé una base separada com si fossin unes fortaleses. En canvi, l’edifici de Gas Natural crea un carrer a sota de l’edifici mateix i tot un parc al voltant; per tant, integra molt bé aquest moviment de la planta baixa i de la ciutat. A més, té un moviment de façana amb molt de perímetre que permet a tothom que hi treballa tenir la llum natural molt a prop.

Seguim amb el vímet... perquè la Tina que vas dissenyar per al Saló de Milà de 2013 és la teva joia de la corona avui?
La Tina prové d’un col·laborador del despatx que em va comentar que a València hi havia una empresa que feia mobles de vímet i volia innovar una mica el catàleg. Com que havíem fet l’edifici de Xangai i havíem investigat amb artesans, ens agradava la idea de tornar a veure què es podia fer de new design amb un material antic.

Per què aquest gir cap al mobiliari?
Normalment, de mobiliari, només en fèiem per als nostres edificis i no els posàvem en producció. Però últimament han vingut cases de producció que ens demanen disseny i hem fet un moble per a un ús més públic; un sofà de gran espai. Es pot utilitzar a casa perquè són peces que pots fer servir juntes i és molt atomístic, amb materials naturals...

També heu fet mobiliari de carrer.
Sí, com el que tenim a l’entrada de la Fundació Enric Miralles. El vam idear amb el meu marit quan vèiem com la nostra filla jugava amb les dunes de la platja. Vam intentar fer de formigó alguna cosa que fes la sensació de ser com un nen que juga. Un repte, oi?

Com es viu la crisi en un despatx de primera divisió?
La crisi ha estat fortíssima per als arquitectes d’Espanya. Nosaltres hem tingut molta sort de treballar a la Xina, projectats amb el gran edifici de l'Expo quan va arribar la crisis. La majoria dels meus col·legues han marxat a ensenyar o a obrir nous mercats en altres països. Avui és una professió molt complicada. Però crec que al final ens durà coses positives perquè en el món tothom està veient la gran qualitat dels arquitectes al nostre país.

Et mous en bici per Barcelona?
Sempre que puc, sí. A vegades fins i tot pedalejo amb una mà al manillar i l’altra a la corretja del gos que m’acompanya. És molt bonic anar amb bicicleta per Ciutat Vella. També amb una petita moto o a peu. Això és la gran convivència de Barcelona.

Un moment clau a la teva carrera?
N’hi ha molts que s'hi van afegint. No crec que n’hi hagi un que m’hagi canviat la carrera.

Quina és la importància del viatge en la teva professió?
Fonamental. Quan vam començar amb l’Enric, ell era un noi d'un gran talent però jove, i quan ets jove és molt difícil que et donin un espai a la teva professió. Per això des del principi tenia el costum de viatjar, obrir-se a concursos d'altres llocs era molt normal, conèixer persones d’altres països...

Ens podries recomanar quatre destins europeus per visitar arquitectura?
A Finlàndia, veure coses d’Alvar Aalto sempre és una sorpresa. Crec que les grans capitals com París i Londres són meravelloses, també l’arquitectura innovadora de Nova York. Realment tots els destins són interessants: Copenhaguen, altes ciutats com Taipei, Xangai, Beijing...

T’agrada el motor?
Tinc un Mercedes enorme on hi anem els fills, els amics dels fills, el gos, l’ocell que tenim per casa... Abans tenia un Jaguar que he heretat de l’Enric. Elegantíssim, m’encantava conduir-lo sobretot perquè tothom em mirava i em veien més guapa dins d’aquest cotxe. El tinc com una relíquia. A vegades he hagut de trucar al RACC perquè no li funciona la bateria.

Què et sembla l’edifici de la seu central del RACC?
Molt visible, t’adones segur que existeix quan hi passes pel davant. És un edifici que representa molt el motor amb una arquitectura tipus cotxe. Una forta presència també amb el cub groc...

Finalment, explica’ns el teu projecte més recent, BCN Re.set.
Una manera de celebrar el Tricentenari fent arquitectura, cultura, portant gent diferent... perquè el Tricentenari representa un moment de l’enderroc d’un mur, sinó celebrar la resistència a un moment de debilitat. Amb l’Àlex Oller vam fer un mur que es transforma en una cosa bonica, positiva. Barcelona ha fet això: ha transformat una desfeta en una cosa positiva i una ciutat oberta que tothom identifica com el lloc més desitjat per visitar.