Segons Internet, als 5 anys et va donar un rampell i vas decidir que series actor...
No acostumo a mirar gaire Internet. Però en aquest cas, s’aproxima força a la veritat. Vaig fer una obra de teatre a l’esplai Tornemi, de Badalona. Sobretot, escriu bé Tornemi, tot seguit, en una sola paraula...

Què vol dir Tornemi?
És com anomenem a Badalona els xuxos de tota la vida, els de xurreria. En aquell esplai vam representar el Rumpelstiltskin dels germans Grimm, i en acabar la funció, amb totes les famílies aplaudint, vaig pensar: ‘ostres, jo vull fer això tota la meva vida...’ ho recordo com si fos avui.

I ho has aconseguit, sense cap escola de teatre...
He estat autodidacta per força. Per circumstàncies familiars, m’ha tocat treballar des de molt jove i deixar els estudis en un pla secundari, tot i que no era mal estudiant... Bé, potser una mica mandrós i més pendent de fer el pallasso que de les assignatures.

Quin ha estat el camí?
Molts anys de teatre d’aficionat al col·legi, a centres parroquials, amb la companyia Arrels, amb la Nu... Fins i tot donava classes de teatre...

Feies de professor?
Quan vaig entrar en el món professional me’n vaig adonar de les bajanades que deia com a professor. Però en aquell moment tenia el convenciment que ho feia bé. I els alumnes sortien convençuts dels meus cursos i tallers, potser perquè en aquella època jo vivia el teatre amb un passió absoluta.

Ara ja no?
Com a professional he tingut vivències extraordinàries, però la passió que vaig viure pel teatre dels 20 als 25 anys, com a aficionat, fent, dirigint, imaginant, ensenyant, creant... no l’he tornada a viure mai més.

Per algun motiu?
Perquè el món professional et demana un nivell d’exigència, de constància, de disciplina, que et fa centrar en molts altres aspectes. Als 20 anys treballava a la parada de peix del meu germà, al mercat del Masnou; a la nit anava a fer teatre o a assajar i després em llevava a les dues o tres de la matinada per anar a comprar peix amb el germà... i no hi havia déu que em parés.

També vas treballar de cambrer, de cuiner...
Més d’un cop, a restaurants de Badalona, del Masnou... També vaig carregar màquines de tabac. I durant una època vaig ajudar el meu pare, que tenia una autoescola, en tasques administratives...

D’aquella etapa entre fogons, t’ha quedat afició per cuinar?
La cuina m’encanta, m’apassiona; m’hi puc passar hores. Alerta, que jo em cuino cada dia de l’any, em preparo tots els àpats, res de menjars preparats ni precuinats, ni tampoc vaig al recurs fàcil. I no faig lletjos a res, m’agrada menjar de tot.

Alguna especialitat?
El suquet de pescador té molt d’èxit entre els amics. També faig una carn d’olla per Nadal que la família hi plora d’alegria; això sí, m’hi passo tres dies per fer-la, i no és una metàfora. En el fons sóc un gran egoista; si convido la gent a casa a menjar és perquè això em permet entrar a la cuina i passar-m’hi una bona estona.

Temptacions de dedicar-t’hi professionalment?
La feina d’actor té moments de saturació personal, de molt d’estrès per massa treball o perquè no en tens... És una feina absolutament inestable, que et deixa temps per pensar. I sí, més d’un cop he tingut la temptació de deixar-ho tot, marxar a algun racó del món i obrir un petit local.

Un restaurant?
Amb només set o vuit taules, productes del mercat, sense carta, que els clients et deixin cuinar el que vols per a ells. A la vida has d’anar darrere dels somnis, i quan n’aconsegueixes un, n’has de buscar un altre.

I aquest és el teu somni actual?
Somni, utopia... És una idea que tinc, ja veurem. Un restaurant esclavitza molt, has d’estar preparat i ser molt conscient de la dedicació que demana. M’apassiona cuinar i si algun dia tinc un local, no voldria que em passés com amb el teatre, que he viscut amb molta més passió com a aficionat que no pas com a professional.

Si haguessis de triar alguns dels #momentsclau de la teva carrera...
Als 25 anys, quan vaig rebre la trucada de l’Esteve Rovira, director d’‘El cor de la ciutat’, oferint-me el paper de Fede en aquesta sèrie de TV3. Va ser un regal, em va caure com aigua beneïda, era un tren que no podia deixar escapar.

Hi vas ser molts anys...
Vuit anys, dels deu que va durar la sèrie. Jo havia fet un paper molt petit a la sèrie, de vigilant del mercat, una sola escena on gairebé ni se’m reconeixia. Es veu que els va agradar, perquè quan el guió va incorporar un nou personatge, es van recordar de mi.

Li deus molt, al Fede...
D’allà va arrencar tot. El personatge va agafar molta popularitat i la sèrie va assolir unes dimensions tremendes, amb moments de share en què mitja Catalunya la veia cada dia. Vaig agafar molta fama, i una cosa porta a l’altra.

Fins i tot vas escriure un llibre d’humor titulat ‘Manual per lligar’...
M’ho va proposar l’editorial Columna quan el personatge del Fede, que tenia un punt fatxenda i èxit entre les noies, va agafar embranzida i jo sortia per tot arreu,... fins i tot a les campanades de Cap d’Any de TV3.

Hi vas incloure experiències pròpies?
Vaig demanar a molts amics que m’enviessin anècdotes que els havien passat en el món de la parella i, a partir d’aquí, es va construir el llibre que, a més de divertir-me, em va oferir una experiència extraordinària: un Sant Jordi viscut des de l’altra banda, entre escriptors, signant llibres.

També vas viure un gran èxit teatral amb ‘El Mètode Gronholm’...
La meva primera gran obra. Allà vaig complir el somni de treballar amb els millors, gent que admirava, com el Sergi Belbel, el Jordi Boixaderas, el Lluís Soler, la Roser Batalla... La litúrgia del teatre, amb el públic al davant, no té res a veure amb un rodatge de TV. El teatre t’exigeix un plus de concentració, de passió, de devoció; et demana un nivell de disciplina i constància molt més alt.

Els darrers anys, en teatre, has fet sobretot comèdia...
És cert, amb ‘Pel davant i pel darrere’, ‘No et vesteixis per sopar’, ‘Losers’... En èpoques de crisi hi ha més demanda de comèdies; la gent no vol pagar per plorar sinó per divertir-se, oblidar-se dels problemes, desconnectar i riure una estona.

Ara es porten les obres de petit format amb pocs actors, tipus Losers...
S’ha hagut d’anar per aquest camí. Anys enrere, hi havia produccions amb molts actors, una posada en escena molt potent i un risc de producció elevat. Ara les productores s’ho pensen mil vegades. És una llàstima, perquè hi ha molts espectacles amb cara i ulls que s’han d’aparcar perquè no poden menjar del que treuen a taquilla.

Es detecta algun mínim brot verd...?
Fins que no ens treguin el càstig, no hi ha res a fer.

El càstig?
L’IVA del 21 %. En aquest país, quan la dreta entra a governar la cultura és el primer que es carrega i l’església, el que més cuida. Amb el pal del 21%, el gran perjudicat és el públic. L’apassionat que anava al teatre tres o quatre cops al mes, ara n’hi va un i després de pensar-s’ho molt. Els teatres s’omplen a base de promocions, però al final, el que s’ingressa no arriba per pagar el cost de la producció.

Com és el Jordi Diaz quan baixa de l’escenari?
Quan surto del teatre o del rodatge de TV em converteixo en una altra persona. No m’emporto la feina a casa, ni m’agrada parlar de feina en el temps lliure. Tinc altres aficions, el futbol, la música, la cuina, estar a casa i dedicar temps als amics i la família. La feina d’actor em permet viure més o menys bé per poder gaudir d’aquestes altres alegries de la vida; el dia que no m’ho permeti, canviaré d’ofici, sense problemes.

Segons Internet, sempre portes una càmera de fotos a sobre...
Això era abans, anys enrere, i té una explicació. El personatge del Fede era fotògraf, reporter de guerra, i per rodar les escenes ens deixaven unes càmeres espectaculars, de professional. Així em vaig aficionar a la fotografia i em vaig comprar les meves càmeres. Però ara, la veritat, tinc un mòbil que fa unes fotos magnífiques, i les càmeres tradicionals les tinc una mica oblidades...

Ets actiu a les xarxes socials?
Zero, res de res. No tinc Twitter ni Facebook ni compte en cap altra xarxa. Ja tinc prou vida social com per a sobre encadenar-me a aquesta mena de coses. Els meus amics m’intenten convèncer que les xarxes són molt interessants... però de moment m’hi segueixo resistint.