Queco Novell

Ets periodista abans que actor. Com vas decidir llançar-te a la piscina?
Em vaig dedicar al periodisme durant 15 anys seguits, la majoria com a redactor de política i els últims com a presentador d’informatius a TVE. Fins que un dia el Toni Soler em va explicar un projecte nou, ‘7 de notícies’. Em vaig animar a participar-hi perquè ja començava a estar avorrit de no experimentar amb el periodisme.

Com us plantegeu fer humor polític ara que la política està un pèl “desprestigiada”?
El que ens ajuda molt és el moment històric que estem vivint. Fa de mal dir, però quan les coses van pitjor políticament a nosaltres ens va millor. Com més emmerdat està tot surten uns guions molt més bons i l’audiència ens premia. Fer el ‘Polònia’ actualment és un regal.

Ets un dels actors pioners de ‘Polònia’. Com ha evolucionat el programa?
Veig els primers capítols i ha canviat moltíssim, en tots els sentits: interpretatiu, de caracteritzacions, de guions, de frescor... abans hi havia gags més encartonats perquè al principi ens fixàvem molt en les imitacions i ara els guions han crescut.

Quin personatge t’ha agradat més interpretar: Maragall, Zapatero, Oriol Pujol, el Príncep, el Rei o Rajoy?
Maragall, perquè va ser el personatge amb el qual vaig començar al ‘Set de nit’ i a més era un personatge “gamberro”. Interpretar-lo era molt divertit. Després ja al ‘Polònia’ va venir Rajoy, Zapatero... Però amb Rajoy em va costar trobar el personatge; l’imitava, li feia la veu... però no vaig embogir i trobar-li el què fins fa poc. Crec que tots els personatges demanen en algun moment, si pot ser aviat, que es deixi la rigidesa de la imitació i passin a ser un personatge que té uns tics, unes manies... aleshores el personatge creix i els guionistes s’enriqueixen d’allò.

‘Polònia’ ja fa nou temporades que és a televisió... Els personatges formen part de l’equip?
Moltes vegades ens parlem entre els actors amb tics dels personatges; bromes, accents... És que passem moltes hores junts des de fa molts anys!

Quin futur té el programa?
El que vulgui l’audiència mirant-nos i el que vulgui la cadena programant-nos. Si fos pel guió, té una salut espectacular (i sóc objectiu mirant el programa) però també de realització i d’interpretació. És un programa amb futur, i a més el Toni Soler com a director sempre introdueix novetats abans que les coses es cremin.

També col·labores amb Minoria Absoluta de RAC1. Quines diferències hi ha entre imitar un personatge a la ràdio o a la tele?
A la ràdio tot és més fàcil, només has d’estar pendent que el micro estigui obert. Per a l’oient, la gent al final ja coneix els personatges i no necessita presentacions. El guió és més relatiu, hi ha més espai per a la improvisació.

Ara ‘Polònia’ fa el salt a musical, amb en Mas i els partits de la consulta: un tema sensible en una comèdia...
‘Polònia, el musical’ és un vodevil polític on passa tot durant una nit en un hotel de Barcelona, en un moment històric per a Catalunya. El president Mas reuneix tots els líders polítics per prendre una decisió, i a partir d’aquí comença la història amb un final sorprenent!

Com conflueixen en aquest musical actualitat i ficció?
En aquest musical, si introduíssim l’actualitat del dia a dia, el guió de ficció no s’aguantaria. No podem canviar l’obra cada setmana. El ‘Polònia’ a la tele sí que ens ho permet.

L’audiència diferencia sempre la paròdia de la realitat?
Sí, perquè la nostra audiència és gent que segueix l’actualitat i que un dia a la setmana vol fugir-ne i veure-la a través de la deformació del ‘Polònia’.

Se’t demana sovint la teva opinió política?
M’han preguntat molt si emfatitzo amb els personatges que faig, però tinc la teoria que els personatges que un fa, com menys els coneguis, millor. Si un dels meus personatges em convidés a sopar li diria que no perquè vull tenir la llibertat absoluta d’interpretar-lo.

Com li agafes el to a un personatge?
Primer que la veu se li assembli i aconseguir la gestualitat. I després buscar-li alguna cosa que l’embogeixi, exagerar-lo. Tot això no s’aconsegueix ni el primer dia ni el primer mes, però a vegades arriba un dia i, no saps com, proves alguna cosa que funciona molt bé.

Un #momentclau de la teva carrera?
Els set anys de ‘Minoria Absoluta’ van ser clau, i molt bèsties. De cop i volta ens vam trobar fent un programa de ràdio de política quan ningú en feia i van començar a arribar premis (un Ondas, un Premi Ciutat de Barcelona...). Això em va impactar molt. A més va coincidir amb l’arrencada de ‘Polònia’, que de seguida també va tenir èxit.

Segueixes l’esport del motor? Podries imitar algun pilot?
Motos! El meu interès per les motos és proporcional al meu desinterès pels cotxes, sobretot amb el fenomen Márquez. Quan mires una cursa de motos passen moltes coses i l’actitud dels pilots tocant l’asfalt amb el cos és espectacular. Amb una cursa de cotxes... a la F1 no hi ha últimes voltes com les que hi ha a les motos.

N’hi ha algun de fàcilment imitable?
Valentino Rossi, per l’italià, la cantarella i una música quan parla molt divertida (té una velocitat espectacular quan parla). És molt més fàcil que Fernando Alonso. Márquez també és fàcil perquè riu sempre, i amb això ja tens molt.

Quin va ser el teu primer cotxe?
Un SEAT Panda de tercera o quarta mà. S’espatllava cada dos per tres, fins que un dia em vaig fer soci del RACC a la Meridiana de Barcelona, amb aquest cotxe bullint. Quan vaig trucar em van preguntar si era soci, i jo els vaig contestar: "No en sóc, però me’n faré quan vingueu a ajudar-me". Va venir el noi de la grua i em vaig fer soci.

El RACC t’ha ajudat en més moments?
Amb el Panda un munt de vegades! També he trucat alguna vegada perquè em canviessin la roda. Un dia, quan m’hi anava a posar i ja obria les eines, vaig pensar: “Si el RACC me la canvia en cinc minuts, per què m’haig d’arremangar i estar-m’hi jo una hora?”.

Què és el RACC?
Per a mi una cosa molt familiar, el meu pare ja n’era. Un àngel de la guàrdia. La tranquil·litat que et vindran a ajudar. Segur que vindran.