VIVES
«NO EM MOLESTARIA
SER EL DOLENT
GUAPO»
Per Magda Farré
Fotos de Jordi Bernabé
Teatre Goya Codorniu
Del 15 de maig al 6 de juliol
RACC
MASTER
Com et defineixes?
Sóc un noi nascut el 14 de juliol del 1987, de mare neozelandesa i
pare català, molt humil i quotidià que no sap ben bé com està treballant de la interpretació.
Com vas aconseguir el teu primer paper?
Tenia 15 anys i havia de jugar a bàsquet. Era una pel·lícula dirigida
per Eduard Cortès i el protagonista era Biel Duran. Al càsting havia
de botar una pilota, molt cansat... Amb cinc línies d’acting em van donar el paper.
Què et captiva d’un guió?
Que expliqui una història i hi hagi ”missatge”. Haig de notar un sentit
en fer la pel·lícula. No només valen les ganes de treballar per fer un producte comercial.
Si el guió es basa en una novel·la, et llegeixes primer el llibre?
A ‘Entre costuras’ sí. Però el director sovint demana que només ens
llegim el guió, que els actors no tinguem tanta informació.
El més estrany que t’han demanat en un càsting?
Per la pel·li de terror ‘Paintball’ (2009) de Filmax em van penjar cap
per avall i m’aguantaven les cames. Calia representar la mort del personatge,
cridant i cridant i cridant... Em van donar el paper.
Has coincidit en antena amb ‘La Riera’, ‘Águila Roja’ i ‘Tiempo entre costuras’.
Et sents afortunat?
És una sort. En realitat jo rodava i no sabia quan sortiria, i al final
van coincidir! Ni les podia seguir al dia.
El Nil, el capità Patrick i el periodista Markus Logan.
Qui s’assembla més a Peter Vives?
No sóc Daniel Day-Lewis com per aconseguir una metamorfosis... Per tant tots
tenen una manera de fer i de parlar semblant a mi, per molt que el personatge
tingui una personalitat diferent. Amb trets de quotidianitat, és clar que el que el Nil de la Riera.
Com vas viure l’èxit de les tres sèries amb el fenomen fan?
A Catalunya molt. Es va sumar el 25% de share de La Riera amb el 25% de share de ‘El Tiempo
entre Costuras’ i el 25% de ‘Águila Roja’... I sí, notes que la gent et reconeix molt més.
Al principi impacta, després t’acostumes.
Segueixes el que es diu de la sèrie a les xarxes?
Tinc Twitter i Instagram, però no comparteixo activament la meva vida a les xarxes
Parlar anglès ha representat una avantatge?
Al nostre país sí, perquè no hi ha molts actors que el parlin bé. I a l’estranger els actors
espanyols es poden vendre molt bé com a llatins, però jo no puc. No tinc físic llatí i a més
tinc un mercat molt competitiu entre actors anglesos i americans. Ja m’està bé aprofitar els
papers d’anglès al nostre país.
S’ha d’estudiar per triomfar com actor?
A molts no els cal, i a d’altres encara que es formin més no troben feina fàcilment. Aconsello
que no sigui l’única via professional. Ja vaig deixar la carrera perquè gravava La Riera cada
matí, però sinó hagués continuat fent Psicologia i Física.
Fer altres coses...
Des de petit no he sentit la interpretació com a única activitat per realitzar-me. A mi m’ha
anat molt bé l’anglès, el francès, practicar esports... Per un actor les eines són el propi cos, i
totes les habilitats o coneixements que puguis potenciar són
un avantatge.
La crisi es carregarà la cultura?
Al nord d’Europa la cultura es cuida molt. Aquí no tant. Jo mateix he patit obres que es
tiren endarrere quan ja hi treballava l’equip, per retallades. Si no canvia, la meva esperança
està fora.
És un bon moment per a les superproduccions?
En cine i teatre no. Al teatre per exemple funciona el micromecenatge i sales petites com la
Sala FlyHard de teatre contemporani a Barcelona. A Los Angeles, vaig estar a Universal Estudios,
es fan menys pel·lícules i menys decorats, s’utilitza croma.
I les sèries?
Les sèries molt produïdes ara tenen més recorregut. És més barat que fer cine i estan funcionant d’audiència.
La pantalla petita és un refugi d’actors?
Ara mateix sí. Molts actors deien que no farien sèries i en fan. I directors que no poden dirigir
pel·lis ho fan en sèries... Tot ha canviat i no és dolent. Hi ha menys feina i la gent s’espavila on pot.
També triomfen històries amb menys producció. Per exemple Polseres Vermelles... No necessites més
recursos per tenir més èxit si l’argument i la interpretació és bona. La pel·lícula més cara no
necessàriament és la que té més èxit.
T’agrada conduir?
Molt. I la F1, més que les motos. Però des de que no corre Schummacher no ho segueixo tant... Ara
tot és tot molt tècnic i de motor, però no hi ha tanta emoció entre pilots. Necessitaria un duel de primera!
Canviaries una roda?
No ho sé, per sort no m’hi he trobat mai! Un dia anant a la feina em vaig quedar sense gasolina i vaig trucar
al RACC. En menys de mitja hora van arribar i em van dur cinc litres de gasolina per poder seguir. Només
vaig fer mitja hora tard.
Un moment Clau de la teva carrera?
Tres sèries en antena!
ON VAM FER L'ENTREVISTA
HOTEL CASA FUSTER
Un allotjament de luxe al cor de Barcelona. Una joia de l’arquitecte català Lluís
Domènech i Montaner, que simbolitza l’esperit modernista en el seu màxim esplendor.
L’hotel té 5 estrelles Gran Luxe Monument, i tradicionalment ha estat un punt de
trobada d’artistes, intel·lectuals i ciutadans que busquen un lloc tranquil i
singular per la conversa. No us perdeu el Cafè Vienès Jazz Club, on vam entrevistar
i fer la sessió de fotos al soci RACC Peter Vives.Passeig de Gràcia, 132
Barcelona
DE LA PETITA PANTALLA AL TEATRE
Del 15 de maig al 6 de juliol
teatregoya.cat
No us perdeu fins al pròxim 6 de juliol el primer gran èxit del dramaturg nord-americà escrit el 1944 i portat al cinema en vàries ocasions. La història emotiva d’una mare que busca desesperadament un futur millor per als seus fills.