Circuit de Barcelona — Catalunya
VIU L'EMOCIÓ DE LA F1 AMB EL RACC
Gran Premio de España de F1
Del 9 a l’11 de Maig de 2014
Descomptes
RACC Master i RAKK 4U
Com idea era perfecta.
Es tancava el cercle. La muntanya màgica de Montjuïc seria
escenari dels JJOO 1992 i la capital catalana tindria la relació amb la F1 que
ja havia viscut a Pedralbes i el mateix Montjuïc. Tot estava previst per acabar
el Circuit de Catalunya per l’estiu del 1992 i havia de ser un Gran Premi anomenat
Gran Premi Olímpic. Després podria agafar el relleu de Jerez que finalitzava el
seu contracte amb el Gran Premio de España. Però tot va canviar a finals de
1990. Bernie Ecclestone proposava al president del RACC, Sebastià Salvadó
la possibilitat de ser seu del Gran Premio de España un any abans. I quan
Bernie ofereix alguna cosa no es pot trigar en dir si. Començava llavors
un esforç titànic en mirar de finalitzar les obres del Circuit per tenir-lo
enllestit pel setembre del 91, gairebé un any abans del previst. Van ser
dos anys que va ploure molt, dificultant el moviment de terres i
tot el procés de construcció. I seria també la pluja l’acompanyant a l’apassionat
públic decidit a ser els primers a viure la F1, recuperada per quedar-se.
Molts dels que van assistir encara recordaven Montjuïc, espectadors dels
dos últims Grans Premis de 1973 i 1975 com el que signa aquest reportatge
i que a casa havíem sentit parlar del duel Nuvolari i Caracciola a
Montjuïc o de Pedralbes, amb Fangio i la seva victòria fent servir
una estratègia diferent dels seus rivals de Ferrari o havíem llegit
a la revista Club que un agraït Jochen Rindt va enviar al RACC una
reproducció en or del guarda-rail que el va salvar la vida a Montjuïc
el 1969. I és que la seguretat i les estratègies sempre han format part
de la F1. Aquestes són les cinc millors curses disputades al Circuit
de Barcelona -Catalunya, afegint dues viscudes als traçats urbans de
Pedralbes i Montjuïc.
1951 PEDRALBES
Fangio, comença la llegenda
Circuit de Pedralbes. Ascari (Lancia, 34) Fangio (Mercedes, 2)
el guanyador Hawthom (Ferrari, 38) i Scjhell (Maserati, 24) al GP de Barcelona del 1954
Si
ens centrem en la F1 moderna que comença durant la dècada dels 50, Barcelona
va viure dues curses a Pedralbes els anys 51 i 53, organitzdes per la Penya Rhin,
en un traçat urbà de 6,308 km format pels carrers de la Diagonal, la carretera
d’Espluges, l’avinguda de Pedralbes i els carrers Manuel Girona i Numància. La
del 51 va ser una carrera èpica d’estratègia en un final de temporada de
lluita entre Ferrari i Alfa-Romeo. Fangio (Alfa Romeo) liderava el campionat
per tres punts per davant d’Ascari (Ferrari) però els de Maranello eren els
favorits amb noms com Froilán González,
Luigi Villoresi o Piero Taruffi. Ferrari va muntar uns pneumàtics de 16
polzades considerant que anirien bé pel potent motor de 4,5 litres. Un cop
iniciada la cursa, Ascari és líder i Fangio força el ritme per buidar el
dipòsit quan abans millor, més tard canvia els pneumàtics per uns de 18
polzades més adequats per l’abrasiu asfalt de Pedralbes i ho fa quan Ascari
ja havia parat. Fangio llavors, sense baixar el ritme i amb la lleugera
Alfa s’anota la victòria i el seu primer títol. En aquella època també
l’estratègia era important.
1973 MONTJUÏC
Chapman, Lotus i Fittipaldi, el triangle perfecte
1/2 — Circuit de Monjuïc. Jim Clark al GP Barcelona 1968.
2/2 — Circuit de Montjïc. Graham Hill, Jackie Stewart i Jim Clarck al GP Barcelona 1967
Després
de l’accident a Le Mans, el 1954, on van morir més de 80 espectadors,
la seguretat va afectar als circuits urbans considerats massa ràpids i
ja no són admesos al campionat. Pedralbes cau de la llista. Però com
Montjuïc havia seguit la seva vida amb curses de tot tipus, turismes,
resistència de cotxes i de motos, etc. quan va arribar el torn dels
moderns monoplaces es va alternar amb el Jarama. Dels quatre anys
viscuts a Montjuïc queda en el record la cursa del 1973, amb la acolorida
i sonora presència a les grades de la banda militar de un vaixell
brasiler que va celebrar
la victoria d'Emerson Fittipaldi. Si ara es parla de Brown o Newey llavors
el geni meravellós era Colin Chapman, propietari i enginyer al capdavant
de la seva pròpia escuderia. La cursa va veure la lluita entre els dos
Lotus i els dos Tyrrell (Stewart-Cevert). Descartat Stewart per problemes
de frens i Peterson per problemes a la caixa de canvis, Cevert va
iniciar una persecució del Lotus del brasiler que tenia una roda
que perdia pressió. No el va poder atrapar per poc.
1991 Duel a l’ok corral
Circuit de Catalunya. Duel entre Senna i Mansell al GP d’Espanya 1991.
Pel
Gran Premi del 1991, tot era nou. La il·lusió principalment de tornar
a tenir la F1 a casa. Aquella cursa es va fer al setembre, tradicional
època de pluges a la comarca i aquestes no van voler faltar a la cita.
A falta de dues curses el títol estava entre Senna (85) i Mansell (69).
Nigel Mansell arribava amb la destral de guerra a la mà, després d’haver
estat exclòs al GP anterior a Estoril per haver canviat les rodes fora del
seu box, al mig del pit-lane. La primera línia de la graella serà per
Berger amb McLaren Honda i al seu costat Mansell amb el Williams Renault.
Tot i que des del dijous la pluja havia estat present, la sortida es va
fer sobre sec. Ayrton Senna que sortia tercer al costat del company de
Mansell, l’italià Riccardo Patrese, arranca bé i es posa primer però
perd la posició per una virolla. El líder és Berger i Senna queda
emparellat amb Mansell amb qui tindrà un duel frec a frec al llarg
de la recta principal, roda amb roda, gairebé tocant-se les gomes i
mirant-se mútuament mentre enfilaven la recta a més de 300 km/h i amb
el repte mutu per veure qui frenava més tard. Finalment és Mansell
“Berger s’ha
de retirar per
problemes
elèctrics i el
nou líder es Mansell que
ja no deixarà aquesta
posició fins el final.”
qui agafa la línia neta i passa. La pluja tornarà a fer acte
de presència a mitja cursa, Berger s’ha de retirar per problemes
elèctrics i el nou líder es Mansell que ja no deixarà aquesta posició
fins el final. Senna quedarà cinquè i Mansell guanya uns punts
d’or que dilapidarà més tard deixant el títol per Senna.
1994 «La Beirut chicane»
Circuit de Catalunya. GP d’Espanya 1994. La perillosa Beirut chicane
Les
morts de Ratzenberger i Senna a Imola ho van canviar tot.
El següent gran premi era a Barcelona i arribava amb la lògica tensió
i crispació. Era evident que calia fer alguna cosa, i la FIA va forçar
canvis als monoplaces. Per acabar-ho d’adobar Montermini (que pilotava
amb febre), substitut de Ratzenberger, es va sortir de pista a l’entrada
de la recta principal i el Simtek trencat amb els peus del pilot sortint
del frontal van fer pensar el pitjor. Evacuat, se’n va sortir amb
diverses fractures. Finalment la solució per evitar un boicot dels
pilots va ser una ziga-ziga de pneumàtics que la premsa va batejar
com a “Beirut chicane”
que limitava la velocitat de pas a 70 km/h a la part del traçat
conegut com a revolt Nissan. Els nervis estaven a flor de pell i
Gerhard Berger, l’únic pilot amic personal de veritat de Senna,
va topar amb el mur de pneumàtics que ell havia proposat i exigit.
La primera volta de la cursa va ser dramàtica per veure què passava
amb la chicane. Provocaria un accident? Els monoplaces es van enfilar
un a un i van passar. Schumacher sortia com poleman i va liderar la
cursa per davant de Hill i Hakkinen, tots dos lluitant per la segona
posició. Sobtadament Schumacher anava perdent ritme, sent superat per Hill
i Hakkinen. El seu Benetton es quedava bloquejat en cinquena marxa. Al
final un emocionat Hill li dedicava la seva victòria a Senna mentre que
Schumacher feia segon. La FIA va sospitar alguna cosa però no va arribar
a descobrir com funcionava el software dels Benetton que permetia regular
–entre altres coses- el mapa del motor des de boxes.
1996 Schumacher, comença una altra llegenda
Circuit de Catalunya. Michael Schumacher guanya el GP d’Espanya del 1996.
Cada
circuit té moments gràfics que recullen un moment emotiu vinculat
per sempre a la història i aquest és un d’ells amb la primer victòria
de Michael Schumacher amb Ferrari el 1996 sota una pluja infernal.
L’alemany era la gran aposta de la Scuderia per sortir del pou de
la manca de títols i escasses victòries des de 1976 (el Mundial
aconseguit per Jody Scheckter), després de no resultar reeixides
les apostes per l’enginyer John Barnard, o els fitxatges de Prost,
Mansell, Alesi, etc. Als entrenaments els dos Williams Renault
amb Hill i Villeneuve se situen a la primera línia.
De l’infern a pista en parla que de vint monoplaces sortits van acabar
sis: Schumacher, Alesi, Villeneuve, Frentzen, Hakkinen i Diniz. Al
podi les llàgrimes de Jean Todt, l’actual president de la FIA, i
llavors alma mater de la recuperació de Ferrari es confonien amb la
pluja que encara queia, xop el seu jersei de llana. La premsa italiana
guardava les dagues davant d’un pilot que havia rodat 2,2 segons més
ràpid que qualsevol altre. I molts Ferraristes van pensar – com sempre-
que era flor d’un dia.
1997 Els precursors d'Alonso
Fins el 1997 els aficionats al Circuit assistiran a un relleu de pilots, afegint noves fotos
als seus àlbums, deixant els Senna, Mansell, Prost o Hill per nouvinguts com Schumacher,
Hakkinen, Irvine, Alesi o Barrichello. Començarà llavors un domini dels McLaren-Mercedes
amb Mika Hakkinen seguit per una temporada de Ferrari i Michael Schumacher. Pels de casa a més
teníem l’afegit de dos pilots RACC a partir de 1999: Marc Gené amb Minardi i Pedro de la
Rosa a Arrows.
Circuit de Catalunya.De la Rosa- Gené, la nova generació al GP d’Espanya 1999.
2006 El primer espanyol que guanya a la F1
Es
complia el 50è aniversari del Gran Premi d’Espanya i el Circuit feia
lluir les seves instal·lacions com mai. La cursa acabada, era un alegre
Fernando Alonso que parlava així després de ser el primer espanyol en
guanyar un Gran Premi d’Espanya: “M’he divertit moltíssim. He fet 55
de les 65 voltes al màxim. Més del que pensava que podria donar jo i
del que donava el cotxe”. L’asturià va marcar la pole i volia derrotar
a Schumacher fos com fos. Tot i que Ferrari havia recuperat terreny en
els gran premis anteriors, Alonso, Renault i Michelin semblaven tenir
les claus per guanyar a Montmeló. I ho van fer. Amb dues parades a boxes,
Alonso va poder mantenir la distància sobre Schumacher. L’alemany acabaria
segon per davant de Fisichella i Massa. Van ser 135.000 ànimes que van
poder dir que ho havien viscut.
Un any després guanyarà Massa i s’inicia una estadística on el Circuit
no ha vist repetir un pilot com a guanyador fins el 2013 amb Alonso. A
la llista podem llegir Raikkonen, Button, Webber, Vettel i Maldonado.
“M’he divertit moltíssim. He fet 55 de les 65 voltes al màxim”
Circuit de Catalunya.L’alonsomania al GP d’Espanya 2005.
Circuit de Catalunya.Alonso guanya al kaiser Schumacher al GP d’Espanya 2006
2013 Alonso: una victòria que trenca estadístiques
La
victòria de Fernando Alonso el 2013, com la de Fangio el 1951 a Pedralbes,
va ser de pura estratègia i conducció al límit. I va mostrar que per
guanyar a Barcelona no es requereix sortir de la pole. Una estadística
esborrada per sempre. El dissabte, acabada la Q3, els Mercedes de Rosberg
i Hamilton monopolitzaven la primera línia de la graella. Alonso aconseguia
el 5è millor temps, per darrera dels dos Mercedes, i de Vettel i Raïkkönen.
Amb Felipe Massa de costat de l'asturià. Davant de la premsa i amb un mig
somriure va dir "caldrà guanyar dues o tres posicions a la sortida i després
progressar gestionant les parades a boxes, quan comencin a degradar-se els
pneumàtics”. Les seves paraules van quedar a l'oblit, com una frase feta més
per donar contingut a la premsa. Però Alonso ja en portava una de cap i va
sorprendre a tothom. Va estudiar la sortida de la GP2, on Stefano Coletti
va sortir de la cinquena posició i es va situar líder al primer revolt per
davant del poleman Jhonny Cecotto. Alonso, ho va veure clar i va decidir
fer una sortida diferent a la de la resta de pilots, més preocupats per
tapar-se mútuament que per triar una trajectòria pròpia. Alonso va estalviar
kers, per activar-lo més endavant i fer un avançament mai vist al circuit,
a l’exigent i delicat curvone, a Hamilton i a Räikkönen. En cursa superaria
Vettel en la primera aturada de l'alemany i voltes més tard es desfaria
d'un desconcentrat Rosberg. Ferrari havia conservat els pneumàtics ja en
la classificació. Amb quatre parades en cursa previstes, aguantant els
pneumàtics i mantenint un frenètic però constant, ritme, Alonso es va
posar líder a la volta
13 que no abandonaria fins al final. I va reaccionar fredament a l’ensurt
de saber que la roda posterior esquerra perdia pressió, avançant la parada
a boxes.
Aquell dia també en vam parlar un cop a casa però vam poder veure la
cursa repetida en HD, consultar les fotos on-line, escoltar les declaracions
a nombroses webs i reenviar uns quants tuits amb comentaris i fotos.
La revolució d’Internet ja forma part de les nostres vides però no hi
ha res com viure un gran premi en directe a una gran instal·lació com
el Circuit de Barcelona-Catalunya, l’únic traçat a Espanya que va obtenir
el premi a la millor organització l’any 2003 i que les seves
instal·lacions en accessos, lavabos, tribunes i visió de la pista
han estat validades amb una mitjana de notable pels assistents i
que amb la suma de l’oferta de la ciutat de Barcelona és la preferida
de les agències de viatges internacionals.