La presència i la lluita d’un grapat de motos, lluny de la sofisticació tecnològica al Mundial, i una àmplia diversitat d’equips fent mans i mànigues per poder portar les seves motos fins al final, fan de les 24 Hores Motociclistes del Circuit de Barcelona-Catalunya una prova que es viu al màxim. Amb un encant personal i un ambient que enganxa, sempre queden ganes de repetir.

Amb les motos rodant sense parar sobre la pista, un dels encants, que augmenta quan arriba la nit, és contemplar tota la tasca al pit lane i al box, i la tensió que es respira en els constants relleus de pilots, en els proveïments, en els canvis de rodes i, sobretot, quan apareix algun signe d’alarma a la moto. I tot sota el minuciós control del comissari assignat a cada equip. Paral·lelament, es genera una vida al voltant de la cursa: la dels familiars i amics instal·lats entre el box i el pàdoc per ajudar en el càtering, en els exercicis de recuperació, en els massatges als pilots, controlar els temps de cada volta i en les mil coses que sorgeixen al llarg de la prova.

Les 24 Hores tenen una llarga tradició. Molts aficionats d’una certa edat van descobrir el món de la moto pujant any rere any a la muntanya de Montjuïc, per viure de prop una cursa de resistència, dins la pista, als boxes o en les activitats paral·leles per amenitzar la cursa, tant de dia com de nit. Un circuit dins de Barcelona va ser el principal factor d’èxit d’aquestes 24 Hores, que es van convertir en una de les proves esportives més populars, i que es va guanyar el cor dels barcelonins en unes èpoques de màxim esplendor del motociclisme català.

La història de les 24 Hores de Montjuïc es remunta al 3 de juliol de 1955, quan la Penya Motorista Barcelona organitzà la primera edició d’aquesta cursa de resistència, que agafava com a referent les 24 Hores de Le Mans franceses. Des de la primera edició, els organitzadors de la prova van seguir unes pautes molt determinades amb l’objectiu d’apropar la cursa als aficionats i usuaris en general, amb motos de sèrie i un reglament mot clar que marqués el desenvolupament de la prova durant 24 hores.

La història de les 24 Hores de Montjuïc va durar fins al 1986 ininterrompudament: 32 edicions. Als anys seixanta puntuava per a la Copa d’Europa i el Campionat d’Europa de Resistència. El 1980 les 24 Hores ja eren del Campionat del Món, fins al 1982, quan es va veure que al traçat no li quedaven gaires anys de vida. Tot i així, els organitzadors van tirar endavant quatre edicions més de la prova, que va haver de claudicar després del mortal accident de Mingo Parés en l’edició del 1986, les darreres 24 Hores a Montjuïc.

Tota competició amb història i tradició s’associa a un nom. Si parlem de les 24 Hores de Montjuïc, el nom de Benjamín Grau ve ràpidament a la ment. La va guanyar set vegades i les seves actuacions li van atorgar el sobrenom de “rei de Montjuïc”. La primera vegada va ser el 1972 i la darrera, el 1986. La primera victòria de Grau va ser amb una Bultaco 360 al costat de Joan Bordons, i les sis restants com a pilot fidel a la marca Ducati, amb companys com Salvador Cañellas, Quique de Juan, Luis Miguel Reyes, Joan Garriga o Carles Cardús.

La construcció d’un traçat permanent com el Circuit de Catalunya va fer possible que, a més de portar de nou a Catalunya la Fórmula 1 i el Mundial de motociclisme, es pensés a recuperar tota la màgia de Montjuïc i les seves 24 Hores. Havien passat nou anys, la situació del circuit era molt diferent, però molts dels valors i les qualitats que representen una prova de resistència es mantenien intactes. D’aquesta manera, el 1995 s’iniciava la segona època de la prova, amb una allau d’inscripcions que va obligar a fer una selecció durant els entrenaments, per tal de buscar els 60 millors equips que prendrien la sortida. Després del buit que havia deixat la jubilació de Montjuïc, començava una nova etapa. Una etapa que ja cobreix aquest 2014 la seva vintena edició, motiu pel qual podem dir que les 24 Hores del Circuit de Barcelona-Catalunya ja es poden considerar també una prova tradicional i amb història pròpia.

Curiosament, el que ha caracteritzat la rivalitat de les 24 Hores del Circuit de Barcelona-Catalunya no han estat les pugnes entre pilots, sinó entre els dos equips més forts de la competició, dues estructures amb dos caps d’equip ben visibles i carismàtics com Josep Maria Folch i Eduard Català. La rivalitat entre Yamaha Folch Endurance i Suzuki Català ha marcat la història recent de la prova, ja que aquests dos equips s’han repartit les victòries des del 1998, amb dues úniques excepcions els anys 2000 i 2007. D’aquesta manera, Yamaha Folch Endurance suma actualment vuit triomfs, mentre que el seu rival, Suzuki Català, n’acumula un total de sis.

El prestigi de les 24 Hores ha fet que la prova representi un gran atractiu per als aficionats francesos, que s’han animat darrerament a participar-hi. En l’edició del 2013, per exemple, dels 52 equips inscrits només 20 eren conjunts locals: 31 eren equips francesos i un era alemany. En les edicions que s’han celebrat al Circuit de Barcelona-Catalunya s’han vist equips o estructures de tot tipus, equips d’escoles de mecànics, dels mossos d’esquadra, de tallers o concessionaris de tot el territori català, equips amb gent famosa, equips femenins, etc. Uns de més professionals i altres de més amateurs, però tots amb un clar sentiment de ser protagonistes d’una cursa molt especial i de poder gaudir d’una activitat absorbent durant 24 hores.