En què consisteix l’adaptació d’‘El Petit Príncep’ a musical? I quina mida tindrà? Perquè La Perla 29 ens té acostumats a produccions delicades, compromeses i de petit format.
Quan em va arribar la possibilitat de fer ‘El Petit Príncep’, que és una petita joia, em vaig decantar per La Perla 29 precisament perquè tracta amb molta delicadesa i estimació totes les produccions que fa. Perquè estima el teatre. És cert que és un tipus d’espectacle que aquesta companyia no està acostumada a fer i, per exemple, ara que fem els càstings, els sobta la gran quantitat de currículums que hem rebut o la repercussió que el projecte ja ha tingut als mitjans.

Quin secret conté ‘El Petit Príncep’, que té la capacitat de fascinar un públic tan ampli i transversal, i que es manté tan actual?
La dificultat del muntatge, de l’adaptació, és precisament que agradi als nens. Fins ara, la meva obsessió a l’hora d’adaptar propostes destinades als nens, com ara Geronimo Stilton, era que els pares no s’avorrissin. Ara, amb ‘El Petit Príncep’, em passa al revés: és un llibre que agrada molt als pares i voldran que els seus fills el descobreixin. Per això el repte és que agradi als nens.

I quin és el camí?
Jo sé que estem en un moment de molta tecnologia i per això hem decidit combinar les projeccions en 3D, que faran l’espectacle molt modern, amb elements que m’acostin més al món de la lectura. Quan posi ‘El Petit Príncep’ dalt de l’escenari seré jo qui decidiré el ritme i la velocitat de l’obra. Això és un risc, perquè la grandesa del llibre és que cadascú el llegeix al ritme i la velocitat que més li convé.

És la primera vegada que s’adaptarà ‘El Petit Príncep’ a musical?
Jo no n’he vist cap. A França han fet alguna cosa, però em sembla que era molt avorrida.

A voltes s’oblida com n’és de revolucionari des de l’ètica, aquest llibre. Potser és una de les raons de la seva perdurabilitat.
Perquè parla de coses molt universals: de les relacions humanes, de les misèries humanes… De fet, és un llibre força trist. Però té la màgia de voltar, del desert i de les sentències que escampa el ‘Petit Príncep’: “els deserts són bonics perquè amaguen un pou” o “allò essencial és invisible als ulls” o “si vols un amic, domestica’m”… Tot això ho he d’adaptar als nens d’avui, que són nens que utilitzen l’iPad!

Vols dir que els nens, en allò essencial, canvien gaire amb tauleta digital o sense?
No ho sé, això depèn dels pares. Jo estic molt il·lusionat i tractaré amb molta estima el text. De fet, per això el faig. I hi crec, per això el dirigeixo, i també en sóc un dels productors.

Aquest és un nou projecte a quatre mans amb Manu Guix. I ja en van uns quants. Quines són les claus de l’èxit de la vostra col·laboració? Què aporta cadascú? Ell fa una música magnífica per als musicals, perquè entén a la perfecció la psicologia dels personatges, la trama, el que cerquem amb cada cançó. Les cançons per als musicals contenen un pols dramàtic que ell entén molt bé. I jo tinc molt de sentit comú a l’hora de la posada en escena. Això fa que ell em faci millorar a mi i jo.

Dins del teatre, el gènere musical és on et trobes més còmode? No. El que passa és que m’agrada molt la música i m’agrada molt veure com la música entra dins l’ànima de l’espectador. A l’espectador se l’ha d’emocionar, se li ha de fer sentir coses. La reflexió ve després, a casa. Ara, a mi també m’agrada fer teatre que no sigui musical. Això és un objectiu vital que tinc: fins ara m’he dedicat a una sèrie de coses perquè la vida m’hi ha portat, però ara el meu objectiu són vint anys de carrera teatral. Tinc quaranta anys i espero ser un home de teatre als seixanta.

Precisament, fins ara t’ha caracteritzat la versatilitat: et trobem en els mitjans de comunicació, fent a Catalunya Ràdio el programa ‘Els optimistes’ amb Manu Guix, i també t’hem vist fent de jurat en un late show. Aquesta versatilitat l’has cercada o més aviat és imprescindible per sobreviure com a actor? Fa dotze anys que treballo en el món de la televisió. Hi vaig arribar a través del món de la docència. Jo em vaig donar a conèixer a ‘Operación Triunfo’, hi feia de professor. La docència en el món de la interpretació em va portar a ser un personatge televisiu. Això em va portar a fer de jutge, després a fer de director de l’acadèmia i a dedicar-me a això. I sempre envoltat d’un personatge histriònic, un personatge que jo he creat, perquè a la televisió si parles en un to normal no hi tens lloc. La normalitat no existeix, a la televisió.

Aquest personatge histriònic t’ha acabat pesant? És una de les meves cares. Però, és clar, aquest personatge té el mateix nom que jo. Aquesta és la cosa. Jo cada cop em veig més allunyat d’aquest personatge que crida i que puja a sobre la taula. Als quaranta anys costa més que als vint-i-vuit fer aquestes coses. He hagut de pagar uns peatges, evidentment, perquè la meva professió és una altra, és el teatre. I al teatre hi ha molta gent que et jutja pel que fas.

El perill és que t’estigmatitzin? És clar. Quan vaig presentar la gala dels ‘Premis Gaudí‘ va ser com una sorpresa. La gent deia: “Que bé que ho ha fet!”, “Ho ha fet molt bé, eh?”. Ha estat el gran èxit de la meva vida, no perquè ho fes molt bé, sinó perquè la gent s’esperava que ho fes molt malament.

En els propers 20 anys et vols convertir en un home de teatre. Només fer teatre. Però, i el cinema? No n’has fet mai. És una assignatura pendent? No. Encara em queda molt per fer en el teatre. M’agrada el teatre i ja en tinc prou.

Però, en canvi, vas acceptar d’escriure un llibre, ‘Sembla difícil però no ho és! Treu el millor de tu mateix i aconsegueix el teu èxit’ (Columna). Com que sóc un personatge mediàtic, m’ho havien demanat moltes vegades i sempre havia dit que no, perquè pensava que no tenia res a dir. Però una vegada m’ho van demanar quan em trobava sense feina durant quatre mesos. I vaig pensar que em podria servir per reflexionar. Em vaig posar a escriure i m’ho vaig passar molt bé. I no m’ho pensava. És clar, jo no havia escrit mai i em van posar un coach, a qui enviava tot el que anava escrivint i ell ho corregia d’estil. Ens barallàvem molt! Però el llibre va ser un espai on em vaig poder explicar.

Hi va haver algun territori més difícil d’explicar? Els territoris més personals, és clar. Per exemple, hi ha un capítol on explico que em costa molt dir “gràcies” i dir “t’estimo”.

Vas començar de molt jove, amb 23 anys. De tota la carrera feta fins ara, amb quin moment et quedaries? Amb el que encara ha de venir! Però si he de triar un projecte, em quedaria amb ‘El somni d’una nit d’estiu’: va ser el primer espectacle que vaig dirigir, vaig crear una companyia molt maca, i van ser sis anys de voler fer un espectacle i ho vaig aconseguir, el vaig fer. Allà vaig saber que podria fer el que em proposés. Era molt jove, tenia 24 o 25 anys.

A banda d’‘El Petit Príncep‘, tens algun altre projecte entre mans? Ara me’n vaig a Madrid a dirigir ‘Priscila, reina del desert’. És un musical que han fet a Broadway i al West End. És una franquícia. S’estrenarà el 2 d’octubre. I després ja tornaré a Barcelona per començar els assajos d’’El Petit Príncep’, que s’estrenarà a final d’any.

Els lectors del RACC potser tenen curiositat per saber si ets més de moto o de cotxe. Una vegada una periodista em va preguntar: “I tu, com has arribat fins aquí?”. Jo vaig dir: “En moto”. I és veritat. Perquè he pogut fer i faig tantes coses gràcies a tenir moto! Des dels setze anys que vaig en moto. Si hagués hagut de desplaçar-me en transport públic per la ciutat, no hagués pogut fer ni la meitat de les coses que he fet.

I què és el que més valores de ser soci del RACC? Encara no he fet servir l’assistència del RACC, per sort! I tampoc he tingut mai cotxe propi fins ara. Sempre he fet servir el de la meva mare. Però et confessaré que amb el RACC tinc un somni: que un dia em vinguin a buscar en helicòpter.